Joanot Martorell

Joanot Martorell

dimecres, 13 de gener de 2016

Lletra de batalla

Sentint arribar el moment de la ruta literaria  i abusant del desig de gaudir el temps  amb tots vosaltres, valencians de riu; valencians  del Túria; valencians del Serpis, tots valencians, vos assegure que, arribat aquest jorn, no oblidareu mai els olors dels seus carrers vells, ni de les places, ni el caliu que sosté el centre de totes dues ciutats; plenes de glòria i honor, i farcides d'aventures que, com la meua, les veus, per fortuna, no han sabut callar. 

Per això, per gaudir de les lloances que de solstici a equinocci, els cavallers valencians com jo parirem, reviurem tots plegats i amb gust, les lectures que custodien el patrimoni d'allò que som: Valencians.

Joan Martorell, Martí Joan, Ausiàs Marc, Joan Roís. IES Ausiàs March de Gandia, 2015/2016

Jordi d'Alterràs

Jordi d'Alterràs aclucava els ulls mentre, poc a poc, anava traient la sageta del buirac que li penjava del cinturó, i la col·locava amb cura a l'arc. Tenia fixada la pressa. Un cérvol enorme, preciós, del qual, i passat per assecat, obtindria carn per a més d'un més.

I així, quan ja tenia l'ull tancat, la fletxa col·locada i l'arc tensat, el cérvol va girar el cap i, en una mil·lèsima de segon, va escapar, mentre que Jordi, maleint a tots els déus, tornava a guardar la sageta al buirac, i començava a córrer darrere del cérvol. Era estrany, però. Jordi estava convençut que no l'havia vist. Alguna cosa havia d'haver espantat l'animal, i ell no era...

Mentre la seua capa verda tallava l'aire rere ell, amb una velocitat sorprenent per a un home qualsevol, Jordi es va adonar del què havia passat. Mentre corria rere el cérvol, l'aire havia començat a enterbolir-se. El vent havia començat a bufar fort, però a intervals, i una ferum a sofre ho impregnava tot. I va ser aleshores quan es va adonar, i ho va vore. Tot el bosc havia quedat a l'ombra, i quan Jordi va alçar el cap, va divisar clarament el ventre d'un gran drac que volava molt baix, respirant agitadament, cobrint tota l'atmosfera de fum i sofre. 

Jordi, entre astorat i curiós, va decidir vèncer la por inicial al drac, i va començar a córrer rere ell, per veure on el portava. I no va haver de córrer molt: el bosc es va acabar ben prompte i, després de travessar uns menuts turons, va divisar l'alqueria de Benifaraig, amb el drac agitant les ales sobre ella, exhalant foc a l'aire, irat.

Des del turó més allunyat del poble, Jordi podia escoltar els arrabassadors crits de la gent del llogaret. Va descansar un moment, i va reprendre la carrera al poble però, quan ja estava al mig de la plana, a punt de creuar el riu que el separava de l'alqueria, el drac es va llençar en picat sobre el poble. Jordi va contenir la respiració, esperant que d'un moment a un altre, tot el poble esclatara en flames, com una gran i macabra falla. Probablement els segons més llargs de la vida del jove.

Maria Simó, Llorenç Gracia, Marc Martorell, Laia Francés. IES Joanot Martorell de València, 2015/2016